Diuen que si estàs en MUWCI has d'anar al menys una vegada al conegut Mount Wilkinson; perquè és part de la tradició i perquè val la pena.
El passat divendres ja era la tercera vegada que hi anava. Vam decidir passar la nit en el mig de la muntanya, observant el cel i menjant una truita de pataques que havia fet ràpid i malament...
Em falta pràctica en la cuina, la veritat.
No obstant, va estar bé menjar-la amb krista(switzerland), preksha(india) i khristian(guatemala).
El vent bufava i veiem com els núvols s'apropaven cap a nosaltres a una velocitat... fiuu. Després vam patir una tempesta elèctrica... típica d'una nit d'estiu.
Però després ja no res va importar massa o massa poc. La conversa fluïa, anava amunt i avall. Inclús les muntanyes ens van poder sentir riure... I els problemes meteorologics van perdre qualsevol importància.
Parlar va ser genial. Parlar de casa, dels primers anys, de la experiencia en India i de tot el que estem aprenent.
I te´n adones tant en eixa com en altres converses, tingudes i per tindre, que estem vivint una oportunitat increïble... Que de cada xerrada s'aprén un món.
Que ja no calen tants llibres i llibretes mentre hi hage la experiència, les persones i la natura. És això el que ens fa créixer.
I finalment ens quedarem adormits sobre unes mantes, mirant les estrelles.
Somiant
No hay comentarios:
Publicar un comentario